Arxipèlag

 

Arxipèlag

 

Tres illes. Un arxipèlag que s’escampa per tres mars i que en la mirada de Carles Abad s’ha conjuminat per formar un únic vector sota la tirania ingràvida del color. Un color, tanmateix, domesticat perquè s’avé als perfils dels il·lustradors i concentra la llum emmarcat i, tanmateix, a punt d’esclatar.Tres illes, tres colors: potser morat, palla i verd; la vida en tres estadis diferents, des de la brusquedat del rocam a la serena aridesa i, finalment, a l’esplendor. Queda el gris, l’espectre dels arbres mig morts reencarnats pel grafit. Queda el gris, sí, com un presagi del no-res, allò que espera rere l’última mirada.Les illes, ja se sap, suren sobre l’oceà per guardar els tresors que només uns pocs saben descobrir. Vet ací l’empenta encoratjadora que ens convida a l’aventura i al viatge.

El Hierro (Canàries)

El morat volcànic recrema la terra com la pell d’un animal prehistòric que es vol perpetuar renovellant-se pels segles dels segles. Les plantes, aljubs mínims, disputen al pedregar una sobirania que només trenquen las taques daurades dels líquens i les pintes desgrenyades de les coníferes que proclamen als quatre vents el cim insuperable del verd. I de sobte, la musculatura de la pedra planta cara a l’oceà africà i es renta amb l’escuma indisciplinada de les ones.

Tabarca (País Valencià)

L’illa plana s’estén impúdica i mostra l’aridesa ventosa del paisatge. L’home ha volgut deixar la seua empremta alçant maons i murs tot inventant la verticalitat. Les construccions parlen del perill d’ensopegar amb aquesta terra que, desatent estant, pot fer esclatar les singladures benèvoles de la mar valenciana. Als peus del far o dels baluards, com una estora vegetal mineralitzada, les plantes semblen dissenyades per ancorar-se a les escletxes i desafiar el vent. L’illa mínima és poc més que vaixell de pedra, un retall abandonat en una deriva sòlida.

Sao Miguel (Açores)

El verd proclama el tron vital i silvestre de la primavera permanent. Res no escapa al fet d’esdevenir bressol substanciós del cicle que es perpetua i que s’escampa amb la seua fèrtil vànova de flaires i ocells. Els camps inventen les quadrícules i les terrasses amb una escriptura de conreus que no oculten la mà de l’home avingut al medi sense gaire esforç; tot rutlla mentre la terra es mostra generosa i enlaira el filaments verds d’una certesa de possibilitats. Al capdavall, una no escrita peregrinació de fruits s’endevina a l’aguait que avança la collita i la mirada descansa satisfeta, a l’espera del prodigi.

 Pasqual Mas i Usó

Uso de cookies

Este sitio web utiliza cookies para que usted tenga la mejor experiencia de usuario. Si continúa navegando está dando su consentimiento para la aceptación de las mencionadas cookies y la aceptación de nuestra política de cookies, pinche el enlace para mayor información. ACEPTAR

Aviso de cookies